Reflexió sobre "Va de mestres"

No ha estat una lectura pesada ni feixuga, però us puc assegurar que vaig ser la primera en pensar "quin pal, ara aquí et voldran fer seguir una sèrie d’instruccions per arribar a ser una bona mestre”.
Vaig canviar d’idea a mesura que m’endinsava en la lectura, et pots deixar portar completament per el llibre, la lectura és àgil i deixar-te impregnar per les vivències i records que els dos autors tan Jaume Cela com Juli Palou t’expliquen en el seu llibre.

Personalment, crec que està bé que tot ens ho plantegin sense problemes ni dificultats, tot i que al cap i a la fi en aquests també ens els trobarem al llarg del camí de la nostra feina, potser ho fan per no desanimar-nos, qui sap...
Tracta molt els temes de saber estar, la bondat, la felicitat, el saber escoltar, la alegria i el riure, la intel·ligència, la diversitat i la felicitat...poder el terme més important ja que si nosaltres no som feliços amb la nostra feina d’educador i no vivim el dia a dia amb bona cara i ànims, difícilment podrem transmetre aquest sentiment als infants.

Vocació o professió? aquesta és la pregunta podríem dir, a la vegada aquesta frase resulta ser el títol d’un dels primers episodis on ens diu “L’ofici de mestre és vocacional precisament perquè comporta ser receptiu a preguntes com: Com deu ser? Ve content a l’escola? Quins interessos pot tenir? Que fa quan arriba a casa?”. Per a mi aquesta sèrie de preguntes representa un “preocupament” per l’infant, aquestes qüestions no surten així com així, espontàniament sinó que per a que les puguis arribar a formular t’ha d’agradar els nens, les seves inquietuds i el seu comportament.

Ja sé que dient això no estic fent res més que respondre a la pregunta de “Perquè vols ser mestre” però crec que a part de justificar la resposta dient que t’agraden els nens, ens deixem poder el més important, la passió que tens tu sobre la teva feina, i aquí en el llibre hi deixa algunes pinzellades.
Amb moltes de les cites que apareixen al llibre de filòsofs, directors de cine, poetes, antics professors seus puc valorar que la educació d’una manera o d’una altre està present es vegi més evident o no en tots els àmbits.

M’han ensenyat que un món millor, més just i sense malevolències és pot realitzar si tots nosaltres, aquesta comunitat de mestres, tira endavant de la societat i hi posem tots de la nostre part deixant de banda les diferències socials, que al cap hi a la fi, tots som iguals, simples persones.

La nostra feina també requereix una mena de reforma diària, una injecció de més coneixement i més moviment ja que segons el meu punt de vista seria molt avorrit un tot permanent on tot és estàtic i sempre el mateix, és el mateix cas que el metge, el que va ampliant coneixements dia dia pot innovar i aportar coses noves, noves solucions i trobar el remei de noves malalties. En el cas del mestre si fa no fa és el mateix. Qui ens pot assegurar que un nen no ens pot ensenyar? Ningú veritat? no és només un traspàs de coneixement direcció mestre-nen, també es produeix de l'inrevés.

Resumint, opino que la nostra feina és un camí en el qual cada dia hem d’avançar, però no sols, sinó amb tots els nostres nens de l’aula que ens hi acompanyen. Hem de poder improvisar, recomanar, pensar que sempre el nen pot fer tot el que es proposi i que nosaltres hem d’estar per ajudar-lo a créixer i aconseguir les seves fites, ja que educar vol dir obrir portes, acompanyar, ajudar a aprendre...com diu en el llibre, som un final sense punt.